Patrimoni

A pesar que dins del terme de l’antic castell de Nules, trobem vestigis de civilitzacions anteriors -Tosal, Benicató, Alcudia, Torre Motxa, Santa Bàrbara- fins a l’any 1178 no tenim documentat el topònim d’aquesta població de la Plana. El 28 de novembre d’aquest any, en redactar-se l’acta de dotació de la catedral de Tortosa, es va deixar constància que “Nullis cum suis terminis” es trobaven dins dels límits de la diòcesi dertusense.

  En 1238 els àrabs del castell de Nules – actual Vila Vella – es van rendir a Jaume I i, el 16 de setembre de 1251, el Rei Conqueridor el va donar al noble català Guillem de Montcada. Tres anys més tard, Guillem de Montcada sent al castell d’Onda, va autoritzar 37 pobladors perquè en el terme del castell de Nules fundaren sa Pobla de Moncofa; per aqueix temps degué autoritzar altres pobladors la fundació de sa Pobla de Nules.

 El dia 20 d’agost de 1273, Jaume I concedia a Guillem Ramón de Montcada privilegie per a portar fins al terme del castell de Nules l’aigua del Millars. El dret a les aigües del Millars va fer possible la transformació de grans zones del terme en horta i, com a conseqüència, l’establiment d’un important grup de pobladors.

 El 8 d’octubre de 1316 el rei Jaume II va confirmar la venda que Ramón de Montcada hi havia hechoza el seu gendre, Gilabert de  Centelles, del castell i terme de Nules.
Gilabert de Centelles, qui és considerat Fundador de Nules, va morir en les campanyes de Sardenya. Durant la minoria del seu fill Gilabertó (1320-l326), es van transformar en horta grans extensions del terme de Nules, amb el consegüent creixement demogràfic.

A causa de la gran influència de Gilabert de Centelles i Montcada en la cort de Pere el Cerimoniós, el senyor de Nules va aconseguir d’aquest monarca la confirmació del dret d’aigües i celebració de mercat, així com el privilegi de tindre un embarcador a la platja de Nules i la celebració d’una fira anual de quinze dies.

Amb motiu de la guerra contra Pere el Cruel de Castella, i el gran perill en què es va veure tota la comarca de la Plana, que va ser envaïda pels castellans, Pere el Cerimoniós, l’any 1375, va autoritzar la fortificació de la vila de Nules.

Durant l’època de Martín l’Humà, la vila de Nules era lloc de refugi del bàndol dels Centelles; per aquesta raó el Rei la va passar a jurisdicció real, encara que per poc temps.

Després de la mort del rei Martí, els Centelles van fer costat al castellà Fernando d’Antequera, sent el senyor de Nules qui dirigia les tropes que, en la batalla de Morvedre, van derrotar als partidaris de Jaume d’Urgell, dirigits pel governador de València.

Triat Fernando d’Antequera, en el compromís de Casp, els senyors de Nules van veure augmentar la seua influència i el seu poder polític i econòmic.

Durant la guerra de les Germanies, Nules va ser caserna general de les tropes realistes, però malgrat ser una de les poblacions més fortificades de la zona, les tropes van haver de traslladar-se a Borriana, atés que, al no tindre fossats, la vila de Nules no oferia seguretat.

A mitjan segle XVI, el Consell de la vila de Nules, juntament amb els de Moncofa, la Vila Vella i Mascarell, poblacions que formaven la Baronia de Nules, va iniciar un plet contra els comtes d’Oliva i senyors de Nules, amb la finalitat de passar a la jurisdicció real; la qual cosa es va aconseguir el 24 de setembre de 1582, amb la real sentència dictada per Felip II i per la qual Nules es convertia en vila real, nomenant-se un ball i un justícia reals que administraven i ostentaven el poder civil i criminal en tota la Baronia.

Amb l’expulsió dels moriscos, la Baronia de Nules, va perdre quasi la tercera part de la seua població i les càrregues tributàries van haver d’afrontar-les els veïns de Nules i els nous pobladors. Les pèrdues que els Centelles van patir amb l’expulsió dels moriscos van ser l’excusa per a retornar la Baronia a la jurisdicció dels seus antics senyors, amb el títol de Marquesat de Nules.

Durant la guerra de Successió, Nules va ser una de les poques poblacions de l’antic Regne de València que va fer costat al pretendent francés, suportant l’ocupació de l’exèrcit borbònic; per aquest motiu Felip V li va concedir els títols de Molt Lleial i Fidelisima i el privilegi d’afegir a l’escut de la vila un lleó en camp blanc, una S i una L, i per orla que diga: La Fidel i Lleial Vila de Nules. A pesar que el document de concessió estiga conservat en l’Arxiu Històric de Nules, l’escut oficial que la població utilitza com a propi, des de 1927, no reflecteix fidelment aquest privilegi.

En la guerra de la Independència, Nules va ser assaltat per les tropes del general Suchet, qui va deixar una guarnició francesa en l’antiga ermita de Sant Miquel (El Fort); durant aquesta contesa va jugar un paper importantíssim fra Asensi Nebot, guerriller fill de Nules, a qui els francesos sobrenomenaven despectivament amb el nom de “La Fraila”; ell va ser qui va presidir a Castelló el jurament de fidelitat a la Constitució de 1812, veient-se obligat, anys més tard, a exiliar-se per defensar les llibertats constitucionals enfront de l’absolutisme de Ferran VII. Fins al segle XIX, Nules rebia les aigües del Millars per una séquia comuna amb Borriana, això era motiu de continus enfrontaments entre els dos pobles. Després de llargs plets, el 6 de setembre de 1878, es va aconseguir la separació d’aigües, quedant autoritzat Nules per a construir una séquia pròpia. Aquest fet i la introducció de les primeres moto-bombes, així com les importacions d’abonament i les perspectives que per a l’exportació obria la “Revolució dels Transports” ; va facilitar que la part del terme situada entre la vila i les muntanyes s’anara transformant en tarongers, al mateix temps que s’obrien nous horitzons per al desenvolupament industrial de la població.

L’Arxiu Parroquial conserva la sèrie de “Quinqui Libri”, pràcticament completa; també conserva bona part dels llibres racionals, així com la major part dels protocols notarials salvats en 1937.

L’Arxiu Històric de Nules guarda un important fons documental sobre la vida del municipi des de mitjan segle XVI fins a inicis del segle XX; són de destacar les seccions de “Manuals de Consell”, “Aigües” i els expedients de reconstrucció i enderrocament de muralles.